Estos dos meses además de pasear, viajar, ir a la NBA y al fútbol americano, de mejorar mis habilidades culinarias,  donde Jorge ha sido mi conejillo de indias, semanalmente  he quedado con la mayor alma caritativa de todos los tiempos, Eleanor, para nuestro intercambio lingüístico.

Si algo ha mejorado mi inglés es gracias a ella. Con todo el sosiego del mundo, ha escuchado las tonterias que decía y corregido la mayoría de veces,  por no decir siempre! Pero, it’s my bad!

Así que finalmente, nuestros  intercambios se han decantado más hacía la práctica de mi inglés que a su español ya que de éste, tiene un nivelazo!

Eleanor, es la persona más paciente que he conocido porque para aguantar mis trabadas, hay que tener mucha.

Por ello, le quiero dar las gracias por su ayuda, paciencia y complicidad.

Y para celebrarlo, el sábado pasado quedamos para un brunch y conocernos todos. Pudimos conocer a su marido, Josh y a su hijo, Anthony. El niño más tranquilo del mundo.

Creo que tiene madera para ser un buen “intercambiador” lingüístico, como su madre 😉

dscf0883

Així que, això és tot amics. D’aqui a dos dies ja torn a ser per sa roqueta de veres  i per això, amb molta peneta, aquest bloc acaba aqui.

Però deixam totes les portes obertes al que pugui passar!

Besotes.

Anuncios

Dijous, en Jorge i jo, vàrem baixar a San Francisco per feines (mudança al pis nou pel semestre que ve, entrevista amb un profe de la universitat de SFO per un treball que està fent, etc).

Per treurer-li profit a la sortida, encara que no fa falta ja que només  passejar per el downtown o mission district ho paga, vàrem anar a sopar al Bissap Boabab.

És un restaurant senegalés super xulo i amb un menjar exquisit o que “está que te mueres” com diria una mateixa.

Jo me vaig demanar el plat “Dibi” amb peix, ja que podies escollir entre aquest i carn, i couscous, que també era elegible.

En Jorge es va demanar unes broquetes de llagostins amb una salsa de coco brutal. Estava perfecta, sense traspassar  la linea d’empalagament que aquesta fruita pot arrebassar.

De postres, i per no ser massa agosserats demanarem, per compartir,  un pastisset de xocolata calenta amb gelat…sense paraules.

I com que lo de pastisset no ho dic de casualitat, era molt petit, el moment pletòric de tot el sopar va ser quan en Jorge aixeca la mà al cambrer i li diu alguna cosa així com…una altra d’aquests per favor…

Inaudit, insolit  en ell.

Però ens ho menjarem tot i no deixarem res. Us ho ben assegur i jo hi vaig ajudar molt!

Aqui teniu una mostra

dscf08721

M’imagin que més d’un després d’haver llegit aquest post, atacarà la gelera o el congelador o el rebost…

Besos a tots.

Ara ja feia dies que no blogejava i es que hem aturat poc per casa.

Aquests dies hem tengut la visita d’uns amics de Cantàbria, en Sergio i na Lorena. Amb ells, vàrem anar al bàsquet que va ser el darrer post que vaig escriure i el cap de setmana passat fèrem (de nou) un altre viatget…

Com si d’aqui aprop es tractàs, i només a Tijuana hi ha més de 7 hores de camí suposant un canvi de país, dijous passat agafàrem el cotxe per baixa cap al sud amb el destí final de…Mèxic!

Com vos podeu imaginar, “l’excursió” va ser tota una aventura realment divertida i excepcional .

Tot va començar dijous a vespre, quan ens trobarem amb en Sergio i na Lorena a Los Angeles. Aqui, vàrem poder disfrutar de l’extraordinaria posta de sol que t’ofereix Santa Mònica dscf0801

dscf0796

Encara que semblin una postal, són fotos i ni tan sols, estan retocades. Perquè vegeu lo guapo que és.

A LA ens vegerem amb na Lola, amiga mexicana d’en Jorge per fer un cafetet.

Us agrada la foto?  A que semblam un grup de mùsica? Jo toco la “pandereta”…

lorena-y-sergio-162

I ja fent camí, divendres arribàrem a Tijuana on ens esperaven na Diana i en Raul, fantàstiques persones que ens acolliren aquella nit i ens deixaren un reconet per dormir a ca seva.

L’entrada a Mèxic va ser molt fàcil. Passàrem la frontera com si res; no t’aturen enlloc, no has de presentar documentació ni res de res. És a dir, que en aquest país pot entrar qui vulgui; ara bé la sortida és ben diferent…

En aquesta ciutat hi vàrem estar poc, ja que el temps era limitat i voliem arribar a Ensenada. Així que dissabte dinarem a La Casa del Mole i de passada ens fèrem una idea del que és Tijuana: caos circulatori, edificis i cotxes vells i molta gent pel carrer al so de la música mexicana.

lorena-y-sergio-177

Després de despedir-nos dels nostres amics que ens va acollir molt bé i van ser uns súper amfitrions, agafarem l’autopista 1 per seguir la nostra ruta cap abaix. Aquesta carretera que fa tota la costa californiana i té unes vistes precioses, també segueix per Baixa California i com vos podeu imaginar, les fotos ho diuen tot:

dscf08043 dscf08061

dscf0808 dscf08032

I ja de vespre, arribàrem a Ensenada on vàrem poder fer un tastet del ritme de la vida mexicana: baralla al Hussong’s animada per la resta de clients i amb la intervenció de la policía, visita a la Nana i demés.

Ara bé, si voleu saber d’aquestes curiositats i d’altres, haureu de llegir “Escapada a Mèxic. 2a part” que arribarà ben aviat.

Coming soon!

Besotes.

Malgrat no tenir ni idea de básket, ahir va ser un dels horabaixes més divertits i entretenguts que he tengut en molt de temps.

A les 19.30 vàrem anar a l’estadi Oracle Arena per veure els Trail Blazers de Portland (els nostres, encara que fossin l’equip visitant) contra els Golden State Warriors de Oakland que eren els de casa.

No tenc paraules per definir aquest partit, només puc dir que va ser súper divertit, emocionant, disputat i com va dir en Jorge, a la NBA pot passar de tot.

I és ben cert. Quan només quedaven 10 segons per finalitzar el partit, el marcador es va posar a 2 punts de diferència a favor “dels altres” i degut al mal geni d’en Rudy si, si del mallorquí (ni més ni manco) i de la seva falta tècnica, el resultat final va ser 111-106 i no vàrem poder guanyar…Ara bé, lo bé que ens ho passarem no té preu.

El de sa roqueta no va fer un bon partit, però en Sergio Rodríguez, de Canàries, una altra roqueta, si que ho va fer bastant bé i va jugar molts de minuts, cosa inusual fins el moment.

La NBA és una altra lliga. Al partit hi havia un “ambientasso” brutal. M’hauria d’haver vist… quan tothom animava als Warriors, cosa normal, i escridassaven “als nostres”, jo començava a cridar: “Rudy, Rudy” o “Ese Sergio”, els del costat me miraven en cara rara.

Perqué tengueu una idea, el tercer de la nostra esquerra, el que està damunt la lletra A, és en Rudy:

dscf07874

Com a les pel.lis, en els descansos surten a ballar les Cheerleaders:

dscf07902

I no només surten les ballarines, si no que també, uns homenots quadrats, els de davall  de les canxes, que són el personal de seguritat que estan allà per si de cas algú s’anima a sortir a ballar…

I perquè vegeu el bon rotllo que hi havia quan m’estava fent una foto abans de marxar amb dos amics d’en Jorge que han vengut de vacances, un senyor simpàtic que passava per allà es va apuntar a la foto:

dscf0792

En definivita, que l’ambient era impressionant, que la gent ho viu un munt tan per animar als seus com per escridassar els contraris i distreurer-los quan han de tirar a canxa i asustar als que no esteim acostumats perquè us assegur que impossen; però sempre de bon rotllo i disfrutant a tope!

Ha estat una experiència divertida, entretenguda que vull tornar a repetir i que recoman a tothom!

Besotes.

headerAprofitant que aquests dies hi ha el 12th International Latino Film Festival per San Francisco bay area esteim disfrutant d’unes sessions cinematogràfiques xules i que molts de dies són dobles.

A més esteim coneguent a directors de cine, com en Pablo Zubizarreta de la peli “4 de Julio”, noves ciutats com Redwood i barris com Mission District de SFO amb un feeling brutal! Així que ho esteim esprement al màxim.

Vàrem començar sa nostra trajectòria ara fa poc més d’una setmana i ja hem vist 8 pel.lícules. El festival és fins dia 23, així que ja vos podeu imaginar sa quantitat de pelis que haurem vist quan acabi tenguent en compte que en els pròxims dies en passaran moltes a San José, a devora de ca nostra.

Per no enrotllar-me, vos diré quin, fins el moment, és el meu Top Five:

  • En el número 5: Tres días. Espanyola. Conta com els habitants d’un poblet viuen la notícia que en 72 hores caurà eun meteorit i destruirà l’espècie humana. Em va agradar perquè com a thriller que és, em va mantenir en suspens i qualque susto em vaig dur. Crec que la interpretació de n’Eduard Fernández està molt bé.
  • En el número 4: La antena. Argentina. Llargmetratge de ficció que conta com el Sr. Tv vol dur a terme un pla sinistre sobre un poblet de sa muntanya i deixar els seus habitants sense veu per tenir tot elpoder. L’he posada en una de les millors per la seva originalitat en la producció: fotografía, música, efectes visuals, etc. Em van agradar les seves rareses, perquè rara i diferent del que es produeix ara, ho és! Si voleu veure un bocinet: La antena
  • En el número 3: 4 de Julio, la masacre de San Patrício. Argentina. En aquesta vàrem conèixer el director que abans vos comentava. Un tio simpàtic i amb molt de gust per fer pelis, ara bé una mica empanat; no sabia de que anava la festa i anava allà on el duien. Aquesta tracta sobre la massacre del 76 quan vàrem matar 5 religiosos per la mateixa dictadura militar. És súper interessant i està molt ben feta.
  • En el número 2: Mi vida entera. Mexicana. La posaria sa primera però com és, per desgràcia, un fet verídic i actualment sa protagonista està a sa presó i li queden 90 anys, no m’ho puc permetre. És un documental sobre una jove sense papers que és acusada de la mort accidental del nin que estava cuidant. Commovedora, emocionant, trasbalsadora. En definitiva un drama on te n’adones de les dificultats que passa la gent emigrant en un país desconegut per tenir una vida digna i que per culpa d’un sistema judicial prejudiós, ara aquesta nina està a sa presó. La recoman 1000 x 1000.
  • I finalment, en el número 1: Who Am I?  Los niños encontrados de argentina. Argentina/UK/USA. Documental sobre els nins de pares desapareguts durant la dictadura militar d’aquest país, el retrobament amb les seves vertaderes famílies i la seva readaptació d’identitat. Fins ara per jo, és la millor peli pel tractament que la directora li ha donat a aquest tema; perquè és impressionant que aquestes coses puguin succedir i sobre tot per la tendresa i emotivitat que et transmeten las Abuelas de Plazo de Mayo, padrines que tenguin l’edat que tenguin, amb una força brutal cerquen els seus nets.

I fins aqui, Dias de cine 1ª parte. Pròximament vendrà la segona (esperam que no sigui tan tostón i que no hi hagi tanta lletra…) i vos contaré també l’experiència de veure un partit de bàsket de la NBA…

Besotes

PD: Un pajarito me ha dicho que hay algún lector que no entiende muy bien el mallorquín, pero que aún así hace el esfuerzo de leer los posts. Por ello le quiero dar las gracias y decirle que es fácil; a las palabras sólo le tienes que añadir una última letra o sílaba y ya lo tienes en castellano! 😉 No, es broma. Pero intentaré que esté en los dos idiomas.

Ese Víctor! Y no te quedes en el anonimato, dale calor a Sa Roqueta. Besos

Com estudiants que som, per poder conèixer món hem d’aprofitar els moments en que tot està més barat per agafar els atepins i fer una excursió guapa, com la que hem fet.

Així que, dimecres migdia amb les 4 coses més necessàries ens vam disposar a fer una ruta pel nord de California.

Sortirem de San José direcció la Regió del Vi. Passarem per Napa on vam veure uns colorits i enormes camps de vinya. La parada era obligatòria.A Youngville i a les bodegues dels Hill Family tastàrem uns vins boníssims, tant que vam comprar una botella i un dia d’aquestes ens la beurem a la vostra salut 😉

L’endemà agafarem la 128 per arribar a Mendocino, un poble coster i pel que vam veure amb tradició hippie…en vèrem algún d’autèntic.

Seguint la nostra ruta i seguint, sobre tot en Jorge que sembla que té un “iman” que l’atreuen, un de tants rius que trobavem pel camí, arribam a Navarro Beach que és també la desembocadura del riu. Aqui, l’arena estava plena de troncs i de unes súper algues que feien com a por…

Aquell vespre arribàrem a Garberville per cercar on dormir i amb l’excusa del descompte per la victòria d’Obama, el propietari del motel Lone Pine ens ficà a una habitació super tètrica que a mitjan vespre i fins a dos vegades, un home ens va picar a la porta… Una d’acord, es pot equivocar, però a la segona jo ja pensava de tot…Es va quedar en un ensurt!

I ja divendres, va arribar l’esperada  Avenue of the Giant.  És una extenssa carretera (la 254) coneguda pels seus Coast Redwoods, enormes sequoies que poden arribar a tenir 2000 anys i una altura indescriptible; n’hi ha que són tan altes com les caratares del Niágara. Al.lucinant! Perquè us faceu una idea:

dscf0739

Realment una passada, no només per aquests arbres, si no que també per la tranquilitat, el silenci i l’oxigenació de la que poguerem disfrutar.

I tot seguit, ja finalitzant el viatge, acabàrem la ruta, o al manco la de “bon rotllo” ja que després encara ens quedaven 3 hores d’autopista per arribar a casa, per la California State Route 36, una carretera que va d’est o oest i que es ideal per fer-la en moto; no sé si compartir aquesta opinió quan te trobes amb això

dscf0744

Si, si, sabates penjant d’un arbre, que encara que sembli un ametller dels nostres no ho és. I vos demanereu , com jo, que fan allà penjades?  Idò no ho sé, ho estat investigant i de moment no sé res. El cas encara està obert, o sigui que si sé alguna cosa, us ho faig saber. No obstant, a mi em venen al cap, respostes “oscures” i catastròfistes…

En definitiva, que ha estat un viatge tenebrós alhora que divertit, però sobretot el millor, els colors de la tardor…A veure si pròximament feim un video i pogueu veure a que em refereixo.

Besotes.

Gràcies a la família Stargiotti, amics d’en Jorge, vàrem poder gaudir de l’autèntica nit de Halloween.

Amb ells vàrem passejar pel barri tocant casa per casa, cridant Trick or Treat i reclamant uns “candies”. O millor dit, com deia el nin petit de na Cindy, un ” candy corn” ! Va ser super graciós perquè se li fa ficar al cap aconseguir-ne un d’aquests i era lo primer que demanava quan li obrien la porta…I quan li deien que no en tenien, passava de tot!

Així te quedaves quan veies un d’aquests…

N’hi havia que havien pensat fins el menor detall, com aqui que han ambientat fins el cotxe


I la majoria de cases estaven super bé decorades i molt currades

Besos a tots

Voltant pels barris de San José, hem estat per Japantown. Uns quants carrerrons plens de supermercats amb “feeling” on a més de vendre menjar japonés, també pots comprar menjar preparat “del bó i autèntic”, comerços i sobretot bars i restaurants.

Hem dinat en un japonés especialitzat en ramen, que són unes sopes japoneses. Diuen que un autèntic barri japonés no ho és fins que té un d’aquestes restaurants. I com sempre, el que menjarem va estar molt bó; va ser una sopa ben consistent!

Després passejant pel barri vàrem veure els arbres podats al seu estil, és a dir, tipo bonsai i aquesta esglèsia budista…

Kisses for you!

Essent el mercat a l’aire lliure més gran dels Estats Units, no entenem molt bé com pot tenir aquest nom, El Mercat de sa puça… Suposam que han jugat amb aquesta contradicció.

Avui matí hi hem estat i ens ho hem passat molt bé passejant per allà i vejent la quantitat paredetes que hi ha, des de menjar fins a cotxes, passant per roba i complements de tot tipus. Hi ha de tot!

M’han sorprés  molt les màscares mexicanes que utilitzen per la seva lluita, la lluita mexicana i sobre tot, l’espectacle de mariachis que hi ha per entretenir a la gent. Vamos que pensen en tot!

Però sobre tot, sobre tot el que més m’ha agradat ha estat “el agua de horchata” (l’orxata per tots nosaltres) que diuen el mexicans. He descobert un nou món perquè a mi mai m’havia agradat, però aquesta és molt més dolça i per a les golafres com jo, és extraordinari!

Aqui, encara que no es vegi, és quan l’estic disfrutant. La meva cara ho diu tot!

Besotes, otes!

Aprofitant que fins el 28 d’octubre és el festival de cine àrab, ahir agafarem les bicis i anarem amb tren fins San Francisco. Si, si amb bici per aquesta gran ciutat.

Una mica casos i unes costes enormes, menos mal que només s’han de pujar una vegada i que després són baixada… Va ser una visita curteta però suficient per veure les dimensions, la diversitat i tota la moguda que existeix en aquesta ciutat.

The Way North i Amina són les dues peli que vàrem veure al Liceu Francès. I a quina millor… La primera era el projecte final de la Fulbright de la directora (en Jorge va estar molt content) i anava sobre la situació de les dones magrebines a Marsella i la segona és sobre el cas Amina que fa uns anys va tenir tanta repercussió social i mediàtica. Brutal, també. Sobre tot quan veus la vida de les dones a les pressons del Yemen i quan la protagonista és posada en llibertat.

Aquestes fotos són el testimoni de que tot això es cert!